Alimentacio
L'alimentació als temps passats
Els hàbits alimentaris de les poblacions de la muntanya estaven condicionats de forma decisiva pels recursos que en cada època ha pogut subministrar el territori, ja que les comunicacions difícils i costoses feien accessibles els productes d'altres contrades només a una minoria privilegiada.
Els documents medievals referents a l'Alt Berguedà ens mostren, de forma semblant a altres contrades de muntanya, una alimentació basada en els cereals de secà: diverses varietats de blat, sègol, civada (que sovint es compartia amb el bestiar), ordi, espelta i mill. Els llegums: pèsols negres, faves, llenties, cigrons i guixes, així com diverses verdures: cols, naps, porros, carbasses, cebes, alls i, si calia, xicoies i ortigues, més o menys abundants segons l'altura dels conreus i l'aigua disponible, arrodonien la dieta de les poblacions camperoles, escassa en proteïnes animals (en contrast amb l'exagerat consum de carn de la noblesa, signe de prestigi i suposada font de força i valor). Algunes fruites com pomes i cireres completaven els conreus d'origen vegetal.
Les proteïnes animals eren subministrades pel bestiar, sobretot ovelles que proporcionaven carn, llet, formatges i llana, amb escassa presència de bestiar boví, ja que aquest representava una inversió massa cara i arriscada per a la major part de les famílies camperoles (una mort accidental podia portar-les a la ruïna). Els cens fiscal de l'any 1863, època de màxima població a Gisclareny, assenyala la presència de prop d'un miler d'exemplars de bestiar oví, i tan sols una seixantena de bestiar boví.
Els productes del porc, animal de característiques diferents a l'actual ja que s'assemblava més als porcs senglars, conservats amb la sal procedent de les mines de Cardona, permetia mantenir unes certes reserves per a l'època d'hivern (cansalada, embotits), mentre una mica d'aviram aportava alguns ous a més a més de la seva carn per a les celebracions, quan aquesta no estava destinada a satisfer els censos senyorials.
La caça, sobretot conills, llebres, perdius i, ocasionalment senglars, ajudava en ocasions puntuals a incrementar la dieta proteïnica, igual que la pesca de les truites del Bastareny. Totes dues activitats estaven, però, sotmeses a les limitacions imposades pel senyor feudal corresponent. Les arengades que, a través del comerç, arribaven a aquestes terres completaven la dieta de peix.
Els fruits del bosc: aglans (per a fer pa), avellanes, bolets, maduixes, gerds, cargols, etc, eren aprofitats al màxim, depenent de els limitacions imposades pels seus propietaris, senyors feudals o monestirs. Un vi àcid i de poca graduació degut al clima humit i la soleia escassa es produïa fins al segle XVIII en les parts més baixes i assolellades (Vilella), on encara és possible trobar-hi ceps en estat salvatge en alguns marges. L'oli, en canvi, arribava escassament de les terres baixes, per la qual cosa calia aprofitar el greix d'origen animal.
La dolçor arribava als habitants d'aquestes comarques a través de la mel dels ruscs escampats per la muntanya mitjana. Conreus com ara lli per a teixits i cànem per a cordes i sacs resultaven també d'aplicació interessant per a l'autosuficiència en aquest entorn muntanyenc.
A partir del segle XVIII s'escampen pel territori conreus procedents d'Amèrica: el blat de moro, amb certes limitacions per l'altura, que es consumeix en forma de farinetes; i sobretot les patates (trumfes), ambdós productes adequats al clima humit. També el comerç va facilitar l'arribada, sempre escassa i difícil, d'altres productes com ara el sucre.
Fonts d'informació
Massanés, Toni, La cuina del Berguedà, Columna-L'Albí, Berga, 1997
Castells, Tomàs, Els pagesos de fa mil anys, L'Erol
Serra, Rosa, L'aprofitament del bosc: de l'època medieval a començaments del segle XX, L'Erol
Tornar enrera
