Història

- Els orígens
- Les migracions
- L’evolució de les explotacions rurals
- La situació actual
- Bibliografia addicional

Els orígens

La presència humana a Gisclareny és molt antiga, i en algunes baumes situades en vessant soleia s'han trobat restes de destrals de pedra. La població sembla assentar-se definitivament al territori en època visigòtica, i el nom del poble es creu que prové del nom propi germànic Gisclasind, que a través de successives deformacions (Gisclassen, Gisclaren), acaba per afegir el sufix "eny", que l'identifica com a topònim. És possible que a l'Alta Edat Mitjana i fins al segle X, igual que a la resta de les valls pirinenques, el poblament hagi estat important, en actuar la muntanya com a refugi davant de la invasió sarraïna. Malgrat això el poblament a la Baixa Edat Mitjana sembla haver estat escàs, ja que el primer cens conegut, al 1378, només indica la presència de 6 focs a les parts altes del municipi (les parts baixes depenien antigament del nucli central de Bagà).

A l'Edat Mitjana les terres de Gisclareny formen part del comtat de Cerdanya i posteriorment (any 1117) del comtat de  Barcelona, dels quals varen ser successivament vassalls els senyors de Pinós, establerts a Bagà. Se sap de l'existència de diversos castells, ara desapareguts, mentre que, per raó dels grans desnivells i distàncies del municipi, no existia un únic centre religiós sinó diverses ermites, la major part de les quals es troben ara en ruïnes, i tan sols es conserven en bon estat dues, Sant Miquel de Turbians, enlairada al N del riu Saldes i consagrada al segle X, i Sant Martí del Puig, sobre la riba S del riu Bastareny.  Aquestes ermites actuaven com a pols religiosos de la població quan aquesta va començar a augmentar en arribar l'Edat Moderna. Posteriorment l'actual església parroquial, situada al veïnat del Roser, va adquirir la categoria de centre religiós principal.

Des de finals de l'edat mitjana tot el territori de l'Alt Berguedà és sacsejat fortament per les guerres remences i, més tard, pel bandolerisme dels segles XVI i XVII. Amb l'arribada de l'edat moderna aquestes terres passen a dependre del ducat d'Alba i del marquesat d'Aitona, inclòs aquest darrer posteriorment al ducat de Medinaceli.

El gran creixement demogràfic del municipi s'inicia al segle XVIII, quan l'augment de població general arreu del Principat obliga a intensificar el rendiment agrícola del territori per alimentar a aquesta població creixent, i terres de difícil conreu són aprofitades, sovint amb l'aixecament de feixes de pedra seca per anivellar el terreny, per tal de poder satisfer els requeriments de la nova població. Les cases dels veïnats es van edificar sobre terrenys rocosos d'ús agrícola impossible per tal de reservar els millors espais pel conreu, alhora que es facilitava la construcció sobre bons fonaments.

L'evolució de la població de Gisclareny indicada pels censos històrics sembla correspondre al model clàssic de transició  demogràfica, amb un creixement de la població degut a una inicial disminució de la mortalitat seguida més tard per un descens de la natalitat. El decalatge temporal entre aquests dos processos origina un creixement de la població, sobretot durant la segona meitat del segle XVIII i primera meitat del segle XIX, que pressionen fortament sobre els recursos del territori.

Durant tot aquest segle XIX la comarca es veu molt afectada per les guerres carlines, essent refugi, per la seva orografia muntanyosa, de diverses partides del bàndol tradicionalista.

Les característiques climàtiques en les terres conreables del municipi, així com l'escassetat de terreny aprofitable, han limitat molt les possibilitats agrícoles. Els sols del municipi són de poca fondària i en molts llocs es troben encara en procés de formació, per tant la presència de rocs fa difícil l'ús agrícola i ha obligat a esmerçar un esforç considerable en la preparació dels camps

En general els conreus principals que asseguraven l'alimentació havien estat els cereals, complementats per alguns productes adients a un clima moderadament humit: patates, pèsols, que encara es planten per al consum propi.

Les migracions

A mitjans del segle XIX la població arriba al seu màxim. S'arriben a comptabilitzar més d'un centenar de cases en tot el municipi, repartides entre els diversos veïnats i masies. En els arxius municipals es conserven llistats dels habitants de cada una de les cases del municipi recollits a mitjans del segle passat durant diversos anys successius, on s'observa una piràmide d'edat força equilibrada, amb una natalitat mitjana, i un repartiment de la població sobre el territori que permet intuir una forta densitat en àrees de recursos escassos. Les dades conservades indiquen un nivell de subsistència difícil malgrat un aprofitament exhaustiu del terreny. Les pastures del municipi, malgrat  l'existència de prats alpins, obliguen a limitar el bestiar per família, ja que s'exploten al límit del seu aprofitament.

És per això que, quan a finals del segle XIX i començaments del XX, comença l'explotació intensiva de les mines de carbó de la comarca i es crea la línia de ferrocarril entre Manresa i Berga, que després s'estendrà fins Guardiola de Berguedà, s'obre el camí de les migracions, cap als pobles veïns, cap a les fàbriques tèxtils del Baix Berguedà, i cap al nucli industrial barceloní.

L'evolució de les explotacions rurals

La fragmentació dels camps, sovint de difícil llaurat amb força animal per l'estretor de les feixes, va fer que, tan aviat la pressió de la població va disminuir per les migracions, s'abandonessin els camps més petits i enlairats. L'abandonament de les explotacions per part dels propietaris emigrants va fer possible als que es quedaven ampliar les seves mitjançant l'arrendament dels camps improductius, la qual cosa va permetre rendibilitzar l'ús de bestiar i maquinària i mantenir un raonable aprofitament sobretot de la zona central del municipi compresa entre els dos veïnats principals de Berta i Coll de la Bena. Malgrat aquest esforç inicial de manteniment dels conreus l'evolució natural ha estat la seva transformació en prats de dalla, per poder mantenir una ramaderia de carn, sobretot bovina i de cavall.
La situació actual és doncs d'un aprofitament limitat a alguns dels camps més extensos i un abandonament de la resta que, amb tot, és parcial, ja que en alguns d'aquests camps abandonats més recentment, (a la resta s'hi ha instal•lat de nou el bosc), pot pasturar el bestiar aprofitant el prat natural en que s'han transformat les zones més humides.

La situació actual

La davallada demogràfica produïda a Gisclareny es comú a tots els pobles de muntanya de l'Alt Berguedà (i de fet s'estén a tot el Pirineu). Com a conseqüència d'una fugida que comença per la gent més jove que no veu possibilitats econòmiques ni de serveis en aquests petits pobles, aquests perden la capacitat de renovació generacional. Quan els més vells van desapareixent, els pobles, mancats de base econòmica suficient i sense serveis, es van desertitzant.

Aquest és el cas de Gisclareny. L'escola es tanca als anys seixanta. Als anys vuitanta tan sols quedava al poble una família amb nens en edat escolar i encara amb casa a Bagà per poder atendre l'escola. La resta d'habitants de dret eren persones d'edat avançada. Les poques masies que van mantenir les seves explotacions, amb conreus i bestiar, tenien els seus propietaris vivint la major part de l'any a Bagà, on en general ocupaven un lloc de treball en altres activitats industrials o de serveis. Durant el segle XX la població cau en picat fins arribar a un mínim als anys vuitanta.

Paral•lelament, als anys vuitanta els habitants de l'aglomeració barcelonina comencen a descobrir Gisclareny. Les formidables possibilitats paisatgístiques de l'entorn natural, cada cop més valorades, així com la seva inclusió dins del Parc Natural Cadí-Moixeró, fa que es rehabilitin algunes masies, o es refacin de nova planta, per tal de fer-les servir com a segona residència. La davallada demogràfica s'atura quan algunes d'aquestes persones decideixen establir-se al poble malgrat tenir el lloc de treball a Bagà i intenten tímidament explotar les possibilitats turístiques de l'indret

Bibliografia addicional:

Per ampliar informació sobre Gisclareny:
Caballé, Francesc, Les tres-centes cases de Gisclareny, ColumnAlbí Edicions, Barcelona, 1995
Martín, Eduard, Una mirada sobre la història de Gisclareny, 2005.
Versió descarregable en PDF:
Una mirada sobre la història de Gisclareny (1120Kb)
Annexos (1968Kb)
Per conèixer més dades sobre la història d'aquestes contrades:
Àmbit de Recerques del Berguedà, Saldes, Amalgama Edicions, Berga, 1998
Ajuntament de la vila de Bagà, Bagà, la capital històrica de l'Alt Berguedà, Bagà, 1998
Aymaní i Domingo, Gener, Els molins de la vall del Bastareny, Associació Medieval de Bagà, Bagà, 2002.
Per conèixer històries i llegendes d'aquestes contrades:
Isabel Artero, Pedraforca màgic, Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet, 2001